20S Emergència Feminista

per Gloria Marín

Solidaritat

20S Emergència Feminista
20S Emergència Feminista

En principi, qualsevol acció que es propose dins d'un moviment serà bona, tindrà alguna cosa de positiu. No obstant això no totes les accions són igual de bones, per això en qualsevol col·lectiu passem hores debatent sobre la següent acció: si serà amb vaga o no, si fiquem tal reivindicació o tal altra, si comptem amb aquestes organitzacions, etc.

Generalment, una vegada un col·lectiu ha arribat a la conclusió de quina és la millor acció segons els seus plantejaments, la resta no cal que donem la nostra opinió: ens unim a aquelles amb què més coincidim, i si pensem que el millor seria fer una altra cosa, intentem fer-ho. Per exemple, el 25N a Elx uns col·lectius organitzaren un acte per les assassinades i un altre la marxa nocturna "Pren la Nit". No cal arribar a un criteri comú sobre quina acció és la més bona: cada col·lectiu fa el millor d'acord als seus plantejaments. I hi ha qui va a les dues accions, ja que es convoquaren perquè sigueren compatibles.

Això canvia quan es tracta d'una acció que es pretén que siga central a un moviment. Com accions així es poden fer molt poques, cal triar la més bona. I si es crida a totes a participar, és també normal que totes puguen participar en el debat, que no siga una simple adhesió.

Les convocatòries de grans accions conjuntes ha seguit models diversos:

- hi ha estructures, que organitzen col·lectius de llocs diferents, en les quals es debat i s'aproba

- es creen estructures a propòsit, encara que siga de forma temporal. És el cas de les vagues feministes dels últims 8M, amb col·lectius, coordinadores, assemblees ... que van elaborant conjuntament

- un col·lectiu o unes persones decideixen llançar una acció i demanen a tots els altres que es sumen. Generalment es tracta d'una crida de solidaritat, de rebuig, una resposta immediata a una sentència, un assassinat. Són qüestions de resposta immediata i simple, que cadascuna convoca a la seua localitat: com el suport a Juana Rivas, el rebuig a la sentència de la Manada ...

- altres vegades s'ha tractat de fer alguna cosa realment àmplia. Quan s'ha aconseguit ha estat perquè s'ha incorporat a col·lectius que han pogut participar en l'elaboració. Un exemple destacat va ser la Plataforma 7N, el 2015, amb diverses reunions per a debatre el manifest i arribar a consensos;

- hi ha hagut moltes més convocatòries que no han seguit aquest procés d'incorporació d'idees i cerca de consensos. Han fet la seua funció, però no han arribat a ser una mobilització realment àmplia.

Crec que inhibir-me de donar la meva opinió per respecte a aquelles qui llancen la convocatòria no és respectar aquesta, respectar-la és intentar aportar al debat.

Hi ha almenys tres aspectes per a valorar una acció: els objectius, quins s'inclouen i quins són exclosos; el tipus d'acció, en relació al seu impacte en els objectius, al desenvolupament del propi moviment; l'organització, l'elaboració dels continguts i el manifest, la presa de decisions de les diferents participants ...

1) Organització

Que un col·lectiu llança una convocatòria estatal sense abans, almenys, haver temptejat la resta de col·lectius, no és bo. En tot cas podria no quedar més remei, però bo no és. Per moltes raons: perquè des d'un sol col·lectiu és fàcil equivocar-se (com va passar amb la convocatòria a no anar a Sanfermines, contrària al que el moviment feminista d'allí havia decidit); perquè no hi ha debat democràtic que permeta a totes participar-hi i entre totes veure què es considera el millor; perquè no serveix per a aprendre a construir democràcia ...

Per descomptat, que la convocatòria es llance així és un símptoma de la desestructuració actual del moviment, però hi ha coses que es podien o es poden fer, com deixar-la oberta al fet que es concrete entre totes les que s'hi sumen, i que es convoquen reunions per a debatre el contingut i la forma, i arribar a acords compartits per les convocants. En aquest cas, donada la premura de temps amb què s'ha convocat aquest 20-S sembla molt difícil qualsevol proposta conjunta.

2) Objectius

a) Els assassinats masclistes i les violacions són manifestacions extremes de l'opressió de les dones. Estem absolutament en contra. Però, precisament, són també pràcticament les úniques manifestacions de l'opressió de les dones que compten amb el rebuig gairebé unànim en la societat (això és completament diferent del que passa amb l'Emergència Climàtica, en què només la minoria ho veu així i cal conscienciar de l'emergència). Ens quedarem molt curtes si fem la gran acció central només per això i deixem de banda la immensa majoria de les violències, que no són tan extremes, però que afecten a moltes més dones.

b) Volem acabar amb les violacions i els assassinats, sens dubte, però, això o és un mer desig o és una demanda de polítiques. Quines mesures s'estan demandant per acabar amb l'emergència? Si no s'especifiquen o es donen un altre tipus de referents, el que tothom pensarà no és que necessitem més feminisme sinó que necessitem més policia, i els partits es posaran d'acord per a endurir, una vegada més, el Codi Penal (com dessitja Vox) i destinar uns milions a més -i millor formats- policies. Però com sabem, cap càstig ni cap policia pararà els assassinats ni les violacions. I, al contrari, es beneficiarà l'extrema dreta (per alguna cosa el PP té de diputat al pare de la nena assassinada Mari Luz Cortés). Per això és imprescindible afegir què és el que volem enfront d'aquesta emergència. Si no, pot portar-nos al contrari del que necessitem.

c) L'emergència feminista no es deu només als assassinats i violacions, ni només a la violència. Milers i milers de dones estan en emergència feminista si volem dir-ho així. Caldria incloure també altres temes. Aquests han de sortir dels propis col·lectius, a mi se m'ocorren alguns exemples: milers de dones que es jubilen amb pensions no contributives (menys de 400 euros al mes); desenes de milers que en la pràctica són privades de ser mares per les condicions laborals; treballadores de la llar o del camp que pateixen massivament agressions sexuals ...

3) Acció

La violència és una manifestació de l'opressió de les dones i alhora és una eina per a mantenir-la. En aquesta funció, la por és fonamental. Les dones necessitem vides lliures de violències i de pors, ens cal vides lliures. Fer una acció d'emergència pels assassinats i violacions transmet la idea -que no coincideix amb cap canvi significatiu de les dades- d'un perill massiu. En resum: més por, més dones que es limiten.

No és que siga roï, però seria molt més bo una acció per a reivindicar el carrer, la casa i tots els espais. Una acció que s'enfronte als assassinats i violacions des de la llibertat i l'autoafirmació, amb models positius i forts. Tenim el 25N al novembre, estem just a temps per a fer un gran 25N descentralitzat, amb un plantejament com el de Pren la Nit, en positiu, de llibertat, i de mesures ni policials ni penals.

Com la convocatòria del 20S ja està en marxa, no sé si es podrà canviar alguna cosa. En tot cas, és bo tenir-ho en compte per a futures ocasions.