Un altre punt de vista

per Jordi Pardo

Pas Públic

Un altre punt de vista
Un altre punt de vista

Ara què fa 2 mesos exactes des que es van celebrar les eleccions municipals i vora 3 mesos de les eleccions nacionals (el que molts anomenen autonòmiques) al País Valencià, crec que podem fer un resum dels resultats sense precipitacions i amb tranquil·litat, per vore com ha quedat el nou panorama polític del nostre país. D’anàlisis hi ha molts i molt bons, però el que a mi em preocupa i ocupa és la situació en la qual han quedat les forces “sobiranistes” valencianes i a això em dedicaré. Començant per Compromís (que no tinc clar el seu nivell de sobiranisme hui en dia), el més destacable i positiu és que s’han passat de tindre 733 regidors a 740, segons reflecteix l’arxiu electoral d’Argos (de lliure accés per a la ciutadania per internet). 7 regidors més, però si escarbem un poquet, podem observar que no són uns bons resultats, ja que en comparació a les eleccions municipals del 2015 s’han perdut quasi 40.000 vots. La davallada a les ciutats grans i mitjanes, llevat de València, ha sigut considerable. S’han perdut regidors a Castelló, Alacant, Elx, Sagunt… Fins i tot han perdut alcaldies com la de l’Olleria i Muro i han desaparegut del mapa literalment a Xàtiva. Per contra, ben cert és que s’han augmentat les candidatures i que a 69 localitats valencianes tindran l’alcaldia (35 amb majoria absoluta i 34 amb pactes de govern) i en unes quantes més hi haurà alternança amb altres forces polítiques (dades publicades al diari València Extra el 15/06/2019) . Tot un rècord. El fet d’haver presentat més llistes ha sigut clau per contrarestar la perduda de regidors a poblacions on ja es tenia representació i que s’ha perdut part el passat 26 de maig. A les Corts Valencianes s’han perdut 2 diputats i uns 14.000 vots, el que fa pensar que, vist com ha arrasat el PSOE a molts territoris, s’ha pogut resistir dignament, tot i que els resultats no han estat els esperats. Una altra força que ha presentat llistes al nostre territori ha estat ERPV, què, segons l’esmentat arxiu electoral, ha passat a tenir una dotzena de regidors, 8 amb les sigles d’ERPV i uns pocs més en coalició amb altres forces, com ha sigut a Crevillent. S’ha de tindre en compte que als comicis anteriors només es van aconseguir 2 regidors amb les sigles d’ERPV i algun més amb coalició amb altres forces. Lamentar la perduda de representació a ciutats tan importants com Vinaròs i Benicarló. Però, amés, a les eleccions a les Corts només es van traure 5.069 vots, que representen el 0,19% dels vots. Uns resultats que disten molt de ser acceptables i que han de fer que es replantegen ja la seua estratègia política i per què no dir-ho, pensar si els paga la pena continuar amb un projecte polític que a les nostres terres, després de vora 20 anys, no ha quallat. Per últim, parlaré de la CUP. Al País Valencià només ha presentat candidatura a Pedreguer i ha conservat els 2 regidors que ja tenien, però a la resta del país, ni estan ni se’ls espera. Aquest és un dels temes que volia tractar. De què serveix que hi haja casals populars, centres socials (algun dels quals ja du a un barri en concret de València més de 20 anys) i ateneus? Per a què Endavant, Arran, CUP, COS, SEPC, Gatzara…, si a l’hora de la veritat, no són capaços d’articular entre tots candidatures de l’esquerra independentista al País Valencià que puguen il·lusionar als milers d’independentistes valencians que tenen ganes de fer un pas endavant i votar per la independència del nostre país? Crec que ja és hora de que es prenga una decisió al respecte. Bonaventura Casanova ja ho diu al seu article i Toni Infante, a l’entrevista que li fan a aquest mitjà, també apunta al fet que cal un canvi d’estratègia al País Valencià, que necessàriament ha de ser diferent de l'estratègia que es du a terme a Catalunya. La sempre optimista Isabel-Clara Simó, a una entrevista publicada cap al mes de maig a la revista Saó, afirmava que en deu anys estarien governant els independentistes al País Valencià però per a arribar a això, primer s’han de presentar a les eleccions, crec jo. Així les forces sobiranistes a la nostra terra tenen el gran repte de fer país de veritat. Des dels anys seixanta del segle passat, quan Fuster va començar a crear consciència de poble, hem avançat però molt lentament. Ara s’ha de fer un salt qualitatiu i actuar amb una determinació clara, que és aconseguir fer de la nostra terra un país. Portem molt de temps sentint dir als nostres dirigents dels diferents partits que ara no és el moment. Però s’equivoquen. Ara és el moment i el lloc. No es pot esperar més. Compromís, ERPV, l’Esquerra Independentista i qualsevol altra força política sobiranista que puga sorgir als propers anys, han de ser conscients que als valencians se’ns acaba el temps i que és una emergència nacional que tots caminen en la mateixa direcció, amb les seues diferències però amb el mateix objectiu. Ara l’espanyolisme ultradretà ha entrat a les nostres institucions i hem d’articular un discurs coherent i reivindicatiu per a combatre’l i per això hem d’incidir en la creació i desenvolupament de la consciència nacional de tots els habitants de la nostra terra. Si no ho fem, estem condemnats a desaparèixer com a poble. Però per a aconseguir açò, i és ací on volia arribar, ens cal que el nostre discurs arribe a la gent i per a fer això necessitem mitjans de comunicació valents i sense complexos, que donen un punt de vista a la nostra realitat centrat en el País Valencià, que tinguen clar quins són els nostres interessos i que expliquen a la ciutadania les polítiques fetes pels nostres representants dels diferents partits sobiranistes valencians. Malauradament els nostres interessos no són els mateixos que els de Castella i per això, no podem esperar res bo dels grups mediàtics espanyols, que intentaran barrar-nos el pas desacreditant-nos sempre que puguen. Em consta que part de Compromís és conscient del problema de falta de mitjans de comunicació creadors d’opinió a la nostra terra. El fet de veure a Àgueda Micó a la presentació del malaurat diari Jornada als també malaurats Cinemes Aragó ho demostra. I aquesta és la batalla que hem de guanyar aquestos anys que venen. Aprofitant que es gestiona una gran quantitat de diners i que hi ha una manca real de mitjans autòctons independents de les grans empreses mediàtiques estatals, és l’hora, com ja s’ha fet fa molts anys a altres territoris, de crear diaris (també en paper), ràdios, tan públiques com a privades, televisions públiques i privades que informen, sense manipulació, del discurs dels nostres partits i del dia a dia dels valencians, sense passar per la prèvia censura de Madrid. Les xarxes socials s’ha demostrat que no són suficients i per això hem d’acabar amb aquesta situació anormal de no tenir un simple diari, una ràdio o una televisió en la nostra llengua i amb els nostres ideals. Ho tenen a Catalunya, a Euskal Herrira i fins i tot Galiza, territoris on el nacionalisme està més implantat que ací, gràcies, en part a aquestos mitjans de comunicació. Perquè no nosaltres també? Si no aconseguim durant els propers anys tindre un ecosistema mediàtic propi potent, de res valdrà tindre el millor candidat del món ja que no tindrà cap altaveu per donar-se a conèixer. I a les properes eleccions vindran les lamentacions.