Oposicions 2019 de Valencià: tribunal escabetxant, president escabetxat

per David Garrido

Pas Públic

 

David Garrido, Alacant

Més del 80% de dissortats aspirants a professor de l’especialitat de Llengua i Literatura Valenciana (sic) han estat enviats a pastar fang, literalment escabetxats, per ínclits examinadors, a priori zelosos guardians de la normativa ortogràfica. Escric sic perquè, correctament, caldria dir Llengua i Literatura Valencianes, però, misteris sense resoldre, la Conselleria pertinent ha batejat des de temps immemorials, sense corregir la denominació, l’especialitat de Llengua —quina llengua?— i, ara sí, Literatura Valenciana. Escabetxina bestial, mai no vista, sembla ser que el festí de suspensos que s’han donat els preclars examinadors, tot ratllant el sadisme, no ha estat debades, que hi ha una mà negra interessada a reblir de carabasses les oposicions a l’especialitat de Llengua i Literatura Valenciana (sic), la mateixa que ha impedit que des de fa nou anys —quasi una dècada!— no haja estat convocada cap plaça d’aquesta especialitat. Hi ha hagut oposicions de totes les especialitat de l’ensenyament en una dècada, però de Valencià no res. No us sembla estrany? Si més no, sospitós. Què hi ha al darrere d’esperar tant de temps a la convocatòria de places, la darrera va ser el 2010, per a professor de Llengua i Literatura Valenciana (sic)? Calen professors de Valencià, molts, però... I ara, finalment convocades oposicions a professor de Valencià, després de quasi una dècada expectants, han eixit tres-centes places i —voilà!— suspens massiu. Ací, clar i català, hi ha mosca a l’arròs. Sembla que hi ha qui no vol veure ni en pintura nous professors funcionaris de carrera de Valencià, i —ha veieu— té mà a la Conselleria. I és que no pot ser, si més no, és dificilíssim de creure, l’aberració de suspensos amb notes paupèrrimes que s’ha produït: a Alacant s’ha arribat al percentatge escandalós del 84% d’opositors suspesos ja de bon començament, a la primera prova, amb una voràgine de 0,0000 —de zeros patateros— que fa feredat.

 

I per què tal nombre de suspensos, fins i tot amb notes humiliants que desacrediten i difamen els opositors? Diuen i recalquen que per la duresa dels criteris de puresa ortogràfica. Duresa o, més aïna, mala llet? Els criteris d’avaluació seguits pels tribunals de Valencià (tretze en total), molt sospitosos, són d’un rigor abusiu, que impliquen desigualtat i discriminació dels opositors d’aquesta especialitat en comparació amb els de les altres especialitats lingüístiques (Castellà, Anglès i Francès). En Llengua i Literatura Castellana (sic), especialitat de comparació obligada, els seus criteris només demanen «rigor ortográfico, letra legible, caligrafía adecuada y correcta disposición del desarrollo en el folio», sense cap penalització, a priori, per l’errada atribuïble a l’escriptura ràpida i la tensió del moment. Un llicenciat o graduat en Filologia Catalana, us ho assegure, no fa errades per desconeixement de la norma. Els criteris dels tribunals de Valencià, fets públics —val a dir-ho— catorze dies abans de l’inici de la primera prova, eren massa sospitosos, concebuts amb tota la mala bava del món per a purgar aspirants, que no per a seleccionar professors. Recordem-los: «a) Cada falta d’ortografia descomptarà 1 punt. A partir de la sisena falta, la puntuació de la prova serà de 0 punts. b) Les faltes comeses en paraules que es repeteixen descomptaran una sola vegada. I c) S’ha de ser coherent amb la varietat dialectal escollida per a la redacció dels escrits». Fixeu-vos: una falta un punt i si en fas sis al carrer. Ara bé, què és una errada ortogràfica? ¿Els descuits involuntaris, producte dels nervis, del moment, de la tensió, també compten? No ho dic debades, que la primera prova, com marca la norma de més de tres dècades i encara vigent, consisteix «en el desenvolupament, per escrit, d’un tema triat per la persona aspirant dels trets a l’atzar pel tribunal de forma proporcional al nombre de temes del temari de cada especialitat». Heu llegit bé: un tema sencer! (n’hi ha més de setanta), la qual cosa implica fer l’esforç de bastir un discurs, per escrit, a partir de la torrentera de coneixements, si la sort —el bingo— ha somrigut, que brollen del cap del sofert opositor i que ha de vessar —o, millor dit, vomitar— sobre el paper. Ah! I ningú dels aspirants a professor de valencià —podeu estar ben segurs d’això— pretén assassinar ni escabetxar Pompeu Fabra.

 

Qui açò us escriu, no us ho negaré, ha estat un d’eixos dissortats aspirants a professor ungits amb el 0,0000 de la burrera, per un dels tribunals de Valencià d’Alacant, l’A1. L’examen —ni a mi ni a ningú— a dia de hui encara no me l’han mostrat. El tribunal es negà a fer-ho (ordres —deien— de València). ¿Sóc de debò un 0,0000 per les faltes ortogràfiques jo, una persona dedicada des dels setze anys (ara en tinc cinquanta-tres) a l’estudi del català, persona amb dues carreres (Filologia Catalana i Història), dues suficiències investigadores (en Història Medieval i en Filologia Clàssica), un doctorat (en Història), amb una vintena de llibres i més d’un centenar d’articles acadèmics publicats, la immensa majoria en català? Permeteu-me que ho dubte. Jo, d’antuvi, pensava que es tractava d’un error, per la murga de les etiquetes, la darrera innovació que s’han empatollat per a complicar —amargar— la vida als soferts opositors. I —vaja!— encara quan ara escric dubte si ha estat això, que no pot ser, que amb el munt de coneixements que vessí sobre el paper (sabia fil per randa el tema que desenvolupí) és impossible la nota de 0,0000. Ho repetisc: l’examen no l’he vist perquè el tribunal s’ha negat a ensenyar-me’l. Indefensió total i conculcació del meus drets. L’any 2010 em presentí a les oposicions de Llengua i Literatura Valenciana (sic) i les aproví, però amb la mala sort que no eren tantes places les que s’oferien i quedí fora, fora del cos de funcionaris de carrera, que no del d’interins i d’això que a dia de hui siga professor interí de Valencià. Professor amb serveis, amb experiència, però... Vatua!: sóc un 0,0000 per als cinc eximis membres del tribunal A1. Si la quantitat de places ofertes enguany, tres-centes, les haguessen ofertes l’any 2010, ara seria professor funcionari de carrera des de fa nou anys sense cap problema.

 

Però, en fi, com escriu sàviament el meu —nostre— admirat Ausiàs March, «del passat plaer me cové eixir». Sóc al 2019, nou anys més vell, i poc importa —els importa als fora de seny que formen els tribunals de Valencià— qui sóc, què he fet i, amb honestedat, què faré, puix que, com també Ausiàs March ens recorda, «on seny no ateny no és per seny sentit». O, dit d’una altra manera, no està feta la mel per a la boca de l’ase. Ja pots ser tu el gran Ausiàs, que els carallots —que ben pallussos han demostrat ser— t’endossaran un 0,0000 si t’encantes i es quedaran tan amples. Meres peces de l’engranatge de l’Administració, incapaços de pensar, seguiran a ulls clucs els criteris cretins que els manen, no important-los el dolor i la frustració que causen. Fan mal a les persones i de rebot també al valencià, perquè, en definitiva, el valencià som les persones, les persones que l’estimem, les persones que l’usem, les persones que l’estudiem, les persones que l’ensenyem. Tot això, als excelsos professorets —i professoretes— de poll i mosca, capcots, mesells i submisos, els la porta fluixa. Havien de suspendre i suspendre a l’engròs, suspendre en grande pompe, volien sang en Valencià i vet ací el resultat. Qui trau, però, benefici de tan descomunal salvatjada, que no respecta persones ni formació ni vàlua acadèmica? El que sí que perd, i molt, és el valencià, la llengua pròpia del país, i els seus professionals, convertits en la riota de la resta d’especialitats i també, val a dir-ho, dels enemics de la llengua i la cultura valencianes, els quals —alerta!— estan a l’aguait.

 

No és la primera vegada que escric contra la degolladissa de professors de Valencià que s’ha produït les oposicions 2019, que la setmana passada, encara les oposicions en ebullició, publiquí un article a Diari la Veu sobre això, amb el títol Oposicions de Valencià: opositors en escabetx (https://www.diarilaveu.com/oposicions-de-valencia-opositors-en-escabetx). Cada setmana —potser algun lector em reconega— hi escric un article que vol desvetlar —i compartir amb tota persona interessada— el passat dels valencians. Òbviament, com comprendreu, no estic per tirar coets en aquests moments i, ho reconec, el 0,0000 m’ha deixat fortament tocat emocionalment. No obstant això, professional de l’escriptura que sóc, havia de denunciar el que havia viscut. L’escrit resultant denuncia i avisa: les oposicions a docents de Valencià de 2019 passaran a la història, als annals, dels despropòsits i de la ignomínia. Com a conseqüència de l’aparició d’aquest article, aparegué una resposta d’un membre d’un dels tribunals, del president del tribunal V2 de Llengua i Literatura Valenciana (sic), el Sr. Josep Izquierdo i Gil, molt tibat ell, que ha tingut la barra de titular el seu escrit Pompeu Fabra en escabetx (https://www.diarilaveu.com/pompeu-fabra-en-escabetx). Poques llums demostra tenir aquest individu, perquè contra el mestre Pompeu Fabra —valga’m Déu!— ningú es fica, i jo, autor de l’article denúncia, menys que ningú. Poc sap de mi aquest senyor, però això no importa ara. Ni jo ni cap dels aspirants a professor de Valencià —podeu estar ben segurs d’això— pretén o ha pretès assassinar ni escabetxar mai Pompeu Fabra, només faltaria. L’article (millor dit, carta del lector) del Sr. Izquierdo, president de tribunal i justificador de l’escabetxina d’opositors, fou seguit d’un altre ben assenyat del professor Ximo López titulat Oposicions en escabetx (https://www.diarilaveu.com/oposicions-en-escabetx). El debat, però, de moment s’acabà ací, si més no a Diari la Veu; i potser s’hagués acabat totalment ací si no fóra per la insolència del Sr. Izquierdo, que justifica —veges tu!— el menyspreu i el vilipendi a l’opositor tot invocant Fabra, quan ell —ai pecador!— també comet errors i alguns de ben escandalosos, en un escrit fet a casa, meditat, amb tota la tranquil·litat del món i l’ús de totes les eines a l’abast, no com un pobre opositor de bolígraf en mà, encabit —engabiat!— a una aula, amb els nervis a flor de pell i amb el temps avançant inexorablement. I davant d’això què fer? Em calle? No és que siga cosa del meu grat fer-ho, que no estic de debò per llegir nicieses, però, noblesa obliga, i per demostrar l’estupidesa dels criteris cretins aplicats als opositors de Llengua i Literatura Valenciana (sic), i que espere prenguen bona nota els responsables de la Conselleria, faré servir el Sr. Izquierdo de conillet d’Índies, però ara ho faig des de les pàgines de Passos. Ell, amablement, s’ha prestat amb el seu atent escrit dedicat a la meua modesta persona. Ell —atenció!— tot un catedràtic d’Ensenyament Secundari i professor universitari (professor, però, associat).

 

El senyor Josep Izquierdo, assot d’opositors, invoca Fabra, ja en el títol, però també al cos del seu escrit. Hi proclama Ai, Fabra* (paràgraf 4). Així escrit, però sense el preceptiu signe d’admiració a què obliga la interjecció, i amb una coma d’antuvi improcedent entre la interjecció i el nom. El Sr. Izquierdo comença el seu Pompeu Fabra en escabetx tot recalcant que jo —només faltaria!— no meresc pas cap contestació seua. I, la veritat siga dita, per allò que escriu i demostra, millor que no hagués dit res, car els galons dels quals faroneja no li han tapat les vergonyes de coneixement de la normativa que poblen el seu escrit. Després —diu— de pensar-s’ho dues vegades, finalment, es decidí a contestar, perquè li «ho mereixen els lectors, els opositors, els interins de valencià que no han pogut presentar-se o no ho han pogut fer en les condicions mínimes per passar amb èxit el procés [ara caldria una coma, que no la posa] bé per les seues circumstàncies familiars...» I bla, bla, bla... Xerrameca de gamarús, que el nombre de víctimes del carnatge, la gran majoria «interins de valencià», clama per si mateix. De moment, compteu —jo compte— dues errades en Ai, Fabra i una altra en la manca de la coma, la imprescindible pausa breu entre el substantiu procés i l’adverbi . Un lapsus? Mecatxissss! Quants errors ortogràfics portem? Aplicant els criteris de l’oposició, eixos tan escatainats al seu escrit pel perínclit president del tribunal V2 i martiritzador d’heretges ortogràfics, ja n’hi ha TRES. Què us diré? Potser l’heretge siga ell. El «catedràtic» Izquierdo corre el risc de suspendre el seu propi examen. Continuem?

 

Continue llegint i —ai sorpresa!— errada majúscula, d’eixes que sí —de debò— fan vergonya aliena. El Sr. President de tribunal V2 escriu necessitem del* (paràgraf 1). Ai, ai, ai! Sr. Izquierdo, com diu l’Evangeli de Sant Joan (8, 11): «Aquell de vosaltres que no tinga pecat, que tire la primera pedra». ¿Com té aquest individu la poca vergonya d’exigir el compliment estricte de la norma, apel·lar a la «tradició filològica», fins i tot proclamar en va el nom de mestre Fabra, i ell, president d’un tribunal d’oposició, desconèixer que necessitar és un verb transitiu i no li cal la preposició de que l’acompanye? ¿Ha estat un lapsus, un descuit, o necessita preparar-se més i millor, com gosa dir als opositors que suspenen? En fi, ja portem QUATRE errades, o faltes, o com les vulgueu dir: quatre punts menys, doncs.

 

Encara al primer paràgraf, el Sr. Catedràtic i avaluador censor torna a escriure la interjecció ai sense signe d’admiració: ai las*. Escriu —atenció— las i no llas. Pobre diable! El Sr. Izquierdo torna a ficar la pota, i això que va de professor, crític cultural, escriptor i «medievalista» per la vida, com tothom pot comprovar al seu compte de Twitter (https://twitter.com/izquierdojosep?lang=ca). Aquest senyor desconeix que en l’expressió medievalitzant ai llas!, que fou ressuscitada pels escriptors renaixencistes decimonònics (els del català —diguem-ne— heavy), la lateral palatal inicial l’escrivien amb l i no amb ll per imitació dels manuscrits medievals. El correcte, en català modern, seria representar la consonant lateral palatal com toca, amb el dígraf ll. Hi ha molta bibliografia al respecte, que no és qüestió, per no estendre’m massa ni avorrir el lector, de reproduir ací. Molt d’exhibir galons el Sr. Izquierdo, que no es priva a l’article de recordar-nos que és catedràtic i professor universitari, però de forment, de moment, ni un gra. Catedràtic? Sí senyor, de gramàtica parda, que catedràtic és, catedràtic d’ensenyament secundari, perquè ha fet més mili que Cascorro. I professor universitari? Ostres! Que no li done el subidón, que només és un simple, senzill i trist «associat», o el que és el mateix, un professoret universitari de poll i mosca, d’eixos que tenen vocació de paó reial i, per quatre xavos que els paga la universitat, van per la vida mostrant credencials de saberut a la penya. Bé, però el mot las* li’l perdonarem. Serem magnànims. Massa erudició per a ell. Ara bé, ell no ho ha sigut pas, de magnànim, de comprensiu, de tolerant. I, a més a més, el seu capteniment de tio estirat, d’eixos que s’agafen la titola amb pinces per a anar a pixar, bé que l’han patit els soferts opositors que han caigut a les seues urpes.

 

Els tribunals suspenen i la plebs encara els riu les gràcies: 80% de burros. Atenció!: recorde a tothom que els tribunals NO HAN MOSTRAT ELS EXÀMENS. Els amaguen. Ho escric en majúscules per recordar-ho expressament a l’opinió pública, a qui vulga i, sobretot, als opinants espontanis que pul·lulen ací i allà, que gratuïtament pengen l’escapulari d’incompetents, d’insipients, a persones que no mereixen ser arrossegades al pou de la ruqueria perquè algú haja decidit que en aquestes oposicions de tantes places calia l’extermini de l’opositor. ¿I si qui s’ha equivocat no és l’examinand sinó l’examinador? I tant que s’ha de conèixer la norma! Qui dubta d’això? No confongueu, si us plau, el cul amb les témpores. El Sr. Josep Izquierdo i Gil, president de tribunal, com veiem, escriu amb errades. Què fem amb ell? ¿Invalidem els resultats del tribunal V2 de Llengua i Literatura Valenciana (sic)? ¿El fem fora a puntades de peu de la seua estimadíssima càtedra d’institut i de la seua plaça de pa i peixet a la UV?

 

«Com mesurem intangibles?», es pregunta el Sr. Izquierdo al seu escrit, tot fent referència a com qualificar els opositors de Llengua i Literatura Valenciana (sic). Així comença el tercer paràgraf del seu escrit, després de dedicar el segon a bufonades, amb paràfrasi inclosa de l’ària Le donne è mobile de l’òpera Rigoletto de Verdi. Veritablement, per llogar-hi cadires. El Sr. Izquierdo, que es considera —tot s’ho diu ell— part dels «hereus d’una llarga lluita contra l’anihilament i la desafecció, d’una tradició cultural, universitària i filològica que ha tingut un paper fonamental en la recuperació, la preservació i creixement del català al País Valencià», té la solució per qualificar els aspirants a professors de valencià: «CRITERI ORTOGRÀFIC» i punt. I —insensat!— s’atreveix a banalitzar i pervertir el bon nom de mestre Fabra: Ai, Fabra*, exclama sense exclamació ortogràfica. En definitiva, una bufonada més qual piuma al vento (la piuma i el vento són coses d’ell). Aquest «Rigoletto» Izquierdo, mestre d’albardans del tribunal V2, clama per l’ús correcte de la norma, per l’ús correcte que han de fer els altres que no pas ell. Ell té dret a incomplir-la, a equivocar-se, a no saber-la, a tenir un descuit, i no passa res. Fins i tot té palmeros que l’aclamen. Però, eppur si muove: té errades en l’ús de la normativa i alguna de ben grossa. Quina mena de correccions, doncs, haurà fet aquest paio? A les ja esmentades faltes dels paràgrafs anteriors, n’apareix una més, i aquesta espectacular, al bufonesc paràgraf quart. El Sr. Izquierdo hauria de saber —ja que tan catedràtic es creu— que, davant de sintagma nominal, per a introduir el benefactiu, la destinació o un complement final s’usa la preposició per a: si no serveixen per a l’estofat; i no per, com fa ell: si no serveixen per l’estofat*. Ara bé, solta la incorrecció —de traca!— i tanca el paràgraf ensuperbit, convençut que la seua missió era la de martell d’opositors: «I ara se’ns reclama que l’ús correcte de la norma no ha de ser un criteri (no l’únic, sinó un entre tants, cosa que s’amaga a l’article) per a decidir qui ha d’ocupar una plaça de funcionari docent de Valencià». Que s’aplique, doncs, la norma, o el conte, si us plau. Que no em sembla, a la vista està, que la respecte el seu escrit. Ara mateix ja portem —moltes errades?— SIS. A hores d’ara, quan encara em falta la meitat del seu escrit per llegir, el Sr. Izquierdo té de nota un 0,0000. Ni catedràtic ni hòsties, zero patatero, segons els seus tan alabats criteris, que defensa a capa i espasa. Ah! ¿I ara també li caurà la cara de vergonya a la filla del Sr. Izquierdo? Si li queia quan el pare li explicava —ho diu a l’article— com de burros eren els opositors de valencià, més li caurà —dic jo—quan li conte quin capsigrany està fet ell. Però seguim.

 

Paràgraf 5: el Sr. Izquierdo s’inventa —es trau del barret— una paraula inexistent en català: laxe*. I en aquest cas persevera en l’error, que la repeteix una segona vegada: un criteri més laxe*. Ep! I el tio es queda tan ample. En català, com no costaria gens esbrinar consultant el diccionari, existeix el mot lax (fluix, que no té la tensió necessària), però no laxe*. Una altra ficada de pota i van... SET. Tingueu en compte, criteri b dels ortogràfics, que «les faltes comeses en paraules que es repeteixen descomptaran una sola vegada». I seguim, que encara no hem acabat. Al mateix paràgraf, el Sr. Izquierdo hi escriu: Lengua i Literatura Castellana*. Lengua i? Una altra errada, ara la que fa HUIT, i encara resta text per llegir. A la filla del Sr. Izquierdo ja se li ha caigut la cara completament a terra, i al canari, i al gat, i als bonsais, i...

 

Paràgraf 8: ací l’Izquierdo va desbocat i, per arrodonir el seu escrit, trau, sense que vinga a tomb, una citació de Lo somni de Bernat Metge a col·lació. Hi escriu: «no és áls [sic] sinó rumor o fama o vent popular, e tostemps pressuposa cosa dubtosa». Ara bé, el citador copia malament, que el pronom àls del català antic, porta, òbviament, l’accent obert. Aquest «Rigoletto» del V2, molta piuma al vento i tararí tararà, però ni copiant se’n surt. Error o lapsus perdonable? El comptem com a falta d’ortografia? Si és així, que ell no s’ha tallat un pèl a endossar 0,0000 a tort i a dret per aquest motiu, ja van NOU. I encara no hem acabat, que resta la frase final: Ets ben grandet, lector amable, per tenir les teues*. Tenir què? Hi manca el pronom adverbial enclític ne: per tenir-ne les teues (ne = d’opinions) Apa! Com diem a Alacant, botifarra al canto! Una altra errada, una altra falta, la que fa DEU.

 

No podem cloure el repàs a l’exercici —què dic, la carta— del Sr. Izquierdo sense parar atenció al criteri c d’ortografia de l’oposició, el que assenyala que «s’ha de ser coherent amb la varietat dialectal escollida per a la redacció dels textos». Quina varietat fa servir el Sr. Izquierdo a la seua carta «en escabetx»? Hi escriu els participis aprés i comés amb e tancada i, en canvi, escriu fèiem, amb e oberta, la primera persona del plural de l’imperfet d’indicatiu del verb fer. No pretenc censurar-lo per això, però els criteris amb què ell i els esbirros que formen els tribunals que han maltractat els opositors de Valencià sí que ho fan; criteris cretins que, sembla ser, el Sr. Izquierdo se’ls pren a la babalà quan li ve en gana. ¿O potser, la qual cosa seria molt greu, el Sr. Izquierdo no coneix la normativa com se li suposa a un home amb tanta ínfula? Que si catedràtic, que si universitari, que si «hereu d’una llarga lluita», que si la filla que estudia anglès...

 

Vet ací, doncs, un senyor president de tribunal, ben tibat, etzibant la normativa (que ell, precisament, no controla con deuria) com a arma de destrucció massiva contra els opositors de Llengua i Literatura Valenciana (sic) que ha d’avaluar i jutjar, la majoria professionals de l’ensenyament interins. I a sobre, ficant la pota. I ara què fem? Qui «s’ha de preparar més i millor», els opositors escabetxats o ell? ¿Traurà «les lliçons personals necessàries per enfrontar-se de nou a aquest procés amb més possibilitats», com escriu tan desvergonyidament adreçant-se a les víctimes de la seua incompetència? ¿O bé s’apuntarà a un curset d’estiu per millorar la seua ortografia? El tio llondro jutja, avalua, vilipendia, denigra, destrossa, els professionals de la llengua, tot posant com a excusa la normativa, quan ell és incapaç d’escriure un text des de sa casa sense errades? Qui amb ferro mata del ferro mor, diu un vell adagi popular d’arrel llatina; i, així, l’escabetxador ha sortit escabetxat, que un 0,0000 trauria de nota. A la vista de tothom està, a l’escrit lamentable titulat Pompeu Fabra en escabetx (https://www.diarilaveu.com/pompeu-fabra-en-escabetx), un exercici, en definitiva, de cinisme tribunalesc, amanit d’incorreccions. Amb individus —i indivídues— així, amb l’ortografia per muntera però faig el que m’ix de la pebrotera, han funcionat les oposicions a docent de valencià enguany. El Sr. Izquierdo fins i tot arriba a dir que el docent no ha de ser funcionari (paràgraf 6). Doncs molt bé, que comence per ell mateix, que renuncie a ser funcionari, que no ho farà i que catedràtic chusquero es quedarà. S’ha tret la màscara: no vol aprovats en les oposicions i, en conseqüència, heus ací els resultats: bacanal de suspensos, ratllant el sadisme. Prevaricació? Qui trau benefici de tal capteniment esbojarrat, que no respecta persones ni formació ni vàlua acadèmica? El valencià, la llengua i la cultura valencianes, segur que no, el país tampoc. Ell, si té ganes, ens ho podria explicar, fer-nos cinc cèntims. Ara bé, si us plau, sense més mostres del seu coneixement 0,0000 de la normativa. O millor, que ens ho explique la Conselleria, els venerables Vicent Marzà i Miguel Soler, els responsables finals, per acció o per omissió, que individus tan incompetents i irresponsables hagen campat a pler pels tribunals de les oposicions 2019.

 

Més del 80% de suspesos en la primera prova. Faena feta. Més de la meitat de les places convocades a la merda. Per dissimular la malifeta, als supervivents de la gran escabetxina, els tribunals han decidit omplir-los d’afalacs. Abunden els 10, l’excel·lència absoluta, com mai abans no s’havia vist en una segona prova d’oposicions docents, la de «la comprovació de l’aptitud pedagògica de la persona aspirant i el seu domini de les tècniques necessàries per a l’exercici docent». Es veu que els que han sobreviscut a la degolladissa de Llengua i Literatura Valenciana (sic) són uns consumats pedagogs, que riu-te tu dels Freire, Montessori, Piaget o Tonucci, amb programacions didàctiques que són excel·lentíssims, eruditíssims, tractats de pedagogia. Serà possible? Xe quins passerells els paios dels tribunals!

 

David Garrido, Alacant