Situació urbanística a la ciutat de València

L’urbanisme al cap i casal continua sota l'amenaça de l'especulació, la bombolla immobiliària del lloguer i els pisos turístics

per València no està en venda

Sostenibilitat

Situació urbanística a la ciutat de València
Situació urbanística a la ciutat de València

 

L’època moderna de la ciutat de València està lligada amb l’èxit del model neoliberal de fer urbanisme. Si als anys 70 es parlava als tractats d’una agrociutat per a referir-se a ella, hui, el model imposat sobretot des de l’aprovació del PGOU de 1988, ha configurat un model d’urbanització difós i desvinculat de la seua història, identitat i dinàmiques urbano-socials, que ha generat un bon grapat de desequilibris que condicionaran durant molts anys la seua fisonomia.

Si bé, esta expansió voraç amb el territori va ser frenada pel context de crisi econòmica. En canvi i al mateix temps, el model d’accés a l’habitatge basat en el sobre-endeutament i l’especulació, és a dir, el que s’ha anat anomenant procediment d’hiper-mercantilització de l’habitatge va provocar una crisi d’emergència habitacional que va significar una reconcentració de la propietat immobiliària en mà d’aquelles entitats financeres que desnonaven els deutors afectats per la crisi.

En la fase posterior a l’esclat de la crisi per la bombolla immobiliària, els governs de PSOE i PP legislaren per afavorir l’eixida al mercat de tot aquell stock immobiliari que els bancs havien acumulat pels desnonaments de milers de famílies. D’aquesta manera, la creació d’exempcions fiscals per a les anomenades SOCIMI’s, junt amb la reforma de la LAU del PP al 2013, va generar el context idoni per a què es formara una nova bombolla de lloguer. És així doncs, com els governs, els bancs i els fons d’inversió, han creat la situació en la que ens trobem: un habitatge on es continua especulant i fent negoci, però on l’accés a l’habitatge es dificulta dramàticament per a la majoria de la població.

A aquest context, cal sumar-li la històrica aposta econòmica de l’estat espanyol i, especialment al País Valencià, pel sector del turisme. Una aposta que es tradueix en què la nostra economia es basa en veure’ns obligats a vendre el nostre territori, les nostres cases i els nostres espais comuns per poder generar una riquesa volàtil i uns llocs de treball precaritzats.

Endinsant-nos en concret al cap i casal, ens trobem amb una ciutat on les actuacions municipals sempre han anat encaminades a seguir un “model Barcelona”: promoció del turisme estranger, urbanitzar respecte a les necessitats dels visitants i donar prioritat als interessos del port. Si bé amb el govern del PP es traduïa amb grans esdeveniments d’atracció i grans projectes d’urbanització (l’America’s Cup, la Fórmula 1, el PEPRI al Cabanyal…), el govern del tripartit ha seguit fent-ho sota una marca valenciana de cara més amable, però també perjudicial en les seues conseqüències. Si a aquesta dinàmica sumem el context de l’habitatge abans esmentat i la pràcticament nul·la intervenció en el mercat de l’habitatge per part de les diferents administracions, les conseqüències a la ciutat són ineludibles i, com vorem més endavant, s’han fet palpables.

És doncs a partir d’aquest context quan ens trobem en la situació que patim avui en dia. Un moment on els fons d’inversió i les grans empreses immobiliàries han fixat els seus ulls en València. Un moment on els gran constructors estan aprofitant per tornar a proposar PAI’s a l’administració pública. I un moment on des del Govern de La Nau no s’han posat mesures per aturar cap d’aquests processos que estem patint i s’han aprovat PAI’s molt perjudicials per a les ciutadanes que vivim a València.

És en 2019 quan les veïnes de València ens hem tornat a familiaritzar en un concepte que semblava desterrat i que es va fer famós durant els anys més foscos del govern del PP tant a la ciutat com al conjunt del País Valencià. Parlem dels PAI( Pla d’Actutacio Integrada) que han aparegut durant l’últim any del govern tripartit. Especialment escandalosos són els casos de Malilla i de Benimaclet pel seu gran impacte. A Malilla parlem de dos PAI que suposaran la construcció de 4.626 habitatges nous mentre que a Benimaclet es preveu la construcció de 1.300 habitatges més.

Tampoc podem mirar optimistes els plans urbanístics que l’Ajuntament, mitjançant la regidoria d’urbanisme està desenvolupant en la ciutat consolidada. Els Plans Especials de Cabanyal i Ciutat Vella no estableixen els mecanismes adequats per a aturar els processos abans denunciats, tampoc aborda la privatització de l’espai públic i, per suposat, deixa la promoció dels projectes en mans d’interessos especulatius. A més projecta la construcció de centenars de nous habitatges lliures però no té en compte la gran quantitat de vivendes buides, ni les possibles implicacions que la seua construcció podrà tindre als barris.

Cal afegir, com dèiem, la difícil situació de l’habitatge a la ciutat. El preu del lloguer augmenta de manera considerable fruit de la nova bombolla immobiliària (parlem d’un augment generalitzat del 30% en els darrers 4 anys), dels processos de gentrificació i de la proliferació en barris concrets dels apartaments turístics. Aquesta pujada del preu del lloguer està portant a València cap a nivells semblants als d’altres ciutat de l’Estat amb un poder adquisitiu major. Una situació a la qual des de l’administració no s’ha donat una resposta clara i contundent sinó que s’ha continuat deixant el preu en mans d’aquells que allò que fan amb l’habitatge (recordem, un bé bàsic) és generar dinàmiques d’especulació i treure profit d’elles.

No podem obviar tampoc que segueixen existint desnonaments i expulsions del veïnat i que han anat en augment durant els darrers anys. Són moltes les veïnes que han abandonat les seues cases i els seus barris perquè els propietaris dels pisos han pujat el lloguer, han convertit les cases en pisos turístics o de luxe, o simplement perquè ja no volen viure en un barri que no reconeixen com a seu. Especialment sagnant són els casos de Ciutat Vella, el Cabanyal o Russafa on els pisos turístics han inundat els barris i les veïnes expulsadas s’han multiplicat.

En definitiva, les problemàtiques urbanes són múltiples i les respostes han de ser coherents. Per això, cal una articulació de les diferents resistències i generar una estratègia per a abordar la problemàtica des de la política autònoma. És el moment que des del propi veïnat, comencem a ser capaces d’organitzar-nos als nostres barris, als nostres espais de vida, i crear un discurs propi sobre la ciutat que volem, sota els nostres interessos, i deixar de romandre impassibles mentre veiem com es ven la nostra ciutat. Afortunadament, projectes com Entrebarris estan començant a donar forma a esta estratègia en matèria d’habitatge, i de ciutat, en diferents barris. L’enfortiment i l’ampliació d’aquest tipus de propostes amb la construcció de llaços amb altres col·lectius que treballen aspectes com la defensa del territori, la sobirania alimentària o l’economia social i cooperativa, poden ser l’esperança de la ciutat de València.

La recent campanya de València No Està En Venda ens dóna uns primers exemples del que poden suposar aquestes aliances. L’11 de Maig, hem de demostrar que volem un model de ciutat construït per les que hi habitem i que sols amb l’autoorganització, la participació activa i la presència als carrers podrem caminar cap a ell.