Sense pressupost no hi ha política medi ambiental

En 4 anys no s’ha invertit ni un euro en augmentar la plantilla de l’àrea de Medi Ambient. Una plantilla que ja havia patit el procés de jivarització en l’era popular i que, ara, a banda d’insuficient es trobava envellida

per Rubèn Fernández Arizmendi

Sostenibilitat

Sense pressupost no hi ha política medi ambiental
Sense pressupost no hi ha política medi ambiental

Per a tirar endavant qualsevol projecte polític des del govern, hom necessita tindre una bona estratègia, el personal més adient per a dur-lo endavant i els diners necessaris per a fer-lo possible. Això és quelcom que la dreta valenciana ha tingut sempre clar. De fet, si analitzem els anys de govern del PP en la Generalitat Valenciana ens trobarem que la dreta ha entès des del minut zero esta trilogia. El seu projecte era fer del territori un immens solar sobre el qual especular. Estratègia a seguir: subjugar l’àrea de medi ambient a la d’urbanisme (deixar el llop a la cura de les ovelles) buidar l’àrea de medi ambient de personal i, per a finalitzar, reduir el pressupost de l’àrea a la mínima expressió. Per altra banda, posaven tot el personal i el pressupost a l’àrea d’Urbanisme, modificaven les lleis per a facilitar els tràmits a l’hora d’urbanitzar qualsevol indret i l’expansió de la rajola quedava garantida. Este tipus de polítiques va rebre moltes critiques per part de l’esquerra i molt especialment per part dels moviments ecologistes i en defensa del territori, que van ser durant anys  els únics que representaven una vertadera oposició a les polítiques depredadores del PP. De fet, mentre el PSOE era l’única alternativa política al PP, el model d’ambdos partits era semblant i els únics que plantejaven un model diferent d’economia i de estructuració territorial eren estos moviments de defensa del territori que assenyalaven l’especulació com un problema per a l’economia valenciana (pa per a hui i fam per a demà). El temps els donà la raó i la crisi i l’esclat de la bombolla immobiliària es va dur per davant tot el sector de la construcció i els que l’havien fet possible. O això pensàvem.

Amb el triomf de les esquerres i el PSOE el maig de 2015, hom podria pensar que les polítiques mediambientals i d’estructuració del territori pegarien un gir important desterrant per sempre les polítiques del “pelotazo” i les grans infraestructures inútils que sovint venen de la seua ma. Però la realitat ha estat una altra. Compromís va apostar fort a l’àrea de Medi Ambient posant personal de molta vàlua en els càrrecs mitjos i mitjos alts. També va deslligar l’àrea de Territori (urbanisme). Per primera vegada en molts anys, el medi ambient era quelcom més que un tebi impediment per a l’especulació i es plantejaven polítiques actives per a combatre el canvi climàtic, racionalitzar l’arreplegada de residus i envasos i limitar les conurbacions territorials. Els parcs naturals es plantejaven com a part importantíssima en l’estructuració del territori i no com un reclam per a urbanitzar tot el que estiga a les seues vores (Gonzalez Pons va accedir a declarar Parc Natural el llit fluvial del Túria amb eixa intenció). Les infraestructures verdes racionalitzen el territori evitant el “tot val” de l’era de la rajola tenint en compte els valors mediambientals, però també els culturals, històrics i etnogràfics. Evidentment, tot és millorable i este Consell també ha pecat de tebiesa en molts casos. Però després de gairebé tres dècades de destrucció del territori, les polítiques de sostenibilitat del Botànic, suposaven un colp d’aire fresc.

Aleshores que ha fallat? Amb la decapitació de Julià Alvaro, la iniciativa de racionalització de l’arreplegada i reciclatge de residus quedà suspesa: els grans empresaris es feien forts i mantenien unes polítiques de tractament de residus que s’han mostrat insuficients i pernicioses, però que a ells els han garantit mantindré els beneficis econòmics. Però mentre esta guerra es feia pública i notòria, hi havia una altra guerra soterrada, les conseqüències de la qual s’han fet notar de forma devastadora en la Conselleria de Medi Ambient  fent-la clarament inoperant: Amb els acords del Botànic, el PSOE es feia amb les àrees de personal i d’hisenda, unes àrees que a simple vista poden semblar només aparells burocràtiques, però que en la realitat marquen la viabilitat o no de qualsevol iniciativa de govern. I és ací on el PSOE aposta clarament per desterrar les polítiques de sostenibilitat d’una manera sibil·lina i sense que es veja públicament: en 4 anys no s’ha invertit ni un euro en augmentar la plantilla de l’àrea de Medi Ambient. Una plantilla que ja havia patit el procés de jivarització en l’era popular i que, ara, a banda d’insuficient es trobava envellida i patint continues baixes per jubilació. Unes baixes que no han estat substituïdes. Sense personal tècnic, difícilment pots realitzar polítiques de cap tipus. Però, a més, l’ofegament econòmic que ha patit la conselleria, l’ha incapacitat per a externalitzar serveis que per falta de personal tampoc podia realitzar. Amb això, s’ha aconseguit buidar de tot contingut a una àrea que tot i tindre un projecte mediambiental de futur s’ha trobat amb un soci de govern que li ha tallat l’aixeta per evitar polítiques que posaven fre a l’especulació i esbossaven les primeres pinzellades d’unes polítiques sostenibles. Així doncs, al PSOE no li calia evidenciar el seu vist i plau als projectes especulatius que amenacen el territori valencià, només li calia tallar l’aixeta i vore com la conselleria lluitava sense recursos contra gegants de l’espoli.