Les dificultats dels consensos fàcils

Un dels convidats va triar el lema: "aire net sí, però sense restriccions". La frase era pròpia d'una vinyeta, semblava escrita pel recordat Chumy Chúmez o pel gran Ortifus, però no era fruit de la creativitat d'un gran humorista, sinó que era la manera que tenia d'intervenir en el debat públic el principal partit de l'oposició a l'Ajuntament d'una de les majors urbs d'Europa

per Jose Manuel Felisi

Sostenibilitat

Les dificultats dels consensos fàcils
Les dificultats dels consensos fàcils

El passat dia 26 de febrer la Universitat de València va acollir, a l'Aula Magna de la Nau, una jornada, convocada per la plataforma València per l'Aire. L'objectiu de la sessió, com indicava el seu títol, era conèixer com respiren els polítics en qüestions de qualitat de l'aire, contaminació atmosfèrica i mobilitat. Alhora, la configuració de la sessió, amb una nodrida representació de diferents col·lectius socials -veïns, ecologistes, ciclistes, empresaris... - va permetre als representants polítics, provinents de les cinc forces amb presència a l'Ajuntament, recollir i dialogar sobre les diferents visions d'aquestes entitats.

En un moment de la jornada, algú es va referir a un fet de pocs dies abans, després del festival de carnaval, que es va donar al col·legi dels seus fills. Segons ens va explicar, al pati del centre, un dels pares presents va encendre una cigarreta, de la qual a penes va poder donar una calada, ja que la resta de pares i mares presents li va impedir continuar. Aquests mateixos pares, completament conscients dels problemes de salut associats al tabac i que assumeixen la necessitat de les restriccions al seu consum, publicitat i venda per tal de protegir la salut dels seus menuts, són completament aliens als riscos que corren la salut i el desenvolupament dels seus fills i filles en viure, jugar i aprendre en entorns que superen àmpliament els valors establerts com a acceptables per l'OMS en matèria de qualitat ambiental.

Una immensa quantitat de dades i investigacions d'altíssim nivell testifiquen el vincle entre trànsit, contaminació i el deteriorament de la salut a les ciutats. En aquestes condicions és impossible negar un consens bàsic: en el debat públic que es manté amb arguments, el negacionisme és una opció completament desacreditada. No obstant això aquests consensos es tornen menys evidents a l'hora de prendre decisions polítiques eficaces que caminen en la direcció de reduir la contaminació. La raó està en que aquestes mesures impliquen una redistribució més justa de les càrregues que imposa la contaminació. En general, els efectes de la contaminació són sempre patits pels grups més vulnerables que, paradoxalment, són els que menys responsabilitats tenen en la generació de la mateixa. Les activitats de xiquets, de la gent gran i de les persones amb greus malalties cròniques són les que menys incideixen en l'augment de la contaminació de l'aire de les ciutats.

És un lloc comú molt estès afirmar que les problemàtiques ambientals es deuen despolititzar per abordar-les amb rigor. En realitat, el que es vol dir amb això és que les decisions polítiques s'han de basar en un saber objectiu i que els instruments tècnics d'execució d'aquestes polítiques han de ser els òptims des d'un punt de vista tecnocientífic. Però afirmar això no ens ha de fer caure en la ingenuïtat de creure que les mesures a adoptar en aquesta qüestió, i en qualsevol altra amb igual transcendència, són neutres des del punt de vista valoratiu i és aquí on no es pot deixar de banda la discussió política, entesa aquesta com la discussió oberta i plural sobre fins i mitjans que ens afecten com a col·lectivitat.

La sessió de l’Aula Magna de la Nau ens va permetre observar una mostra del fàcil que és arribar a certs consensos i el difícil que pot ser materialitzar-los. Al començament de febrer, el candidat del PP a l’ajuntament de Madrid, José Luis Martínez Almeida iniciava la seva carrera electoral llançant consignes sobre assumptes de rellevància i actualitat però amb la suficient indefinició com per no comprometre polítiques públiques arriscades. Per tractar el tema de la contaminació ambiental associada a la mobilitat i el transport el lema triat era "aire net sí, però sense restriccions". La frase era pròpia d'una vinyeta, semblava escrita pel recordat Chumy Chúmez o pel gran Ortifus, però no era fruit de la creativitat d'un gran humorista, sinó que era la manera que tenia d'intervenir en el debat públic el principal partit de l'oposició a l'Ajuntament d'una de les majors urbs d'Europa. Òbviament, és impossible augmentar la qualitat de l'aire a les nostres ciutats sense implementar restriccions al trànsit. Totes les ciutats europees que han aconseguit reduir el trànsit, i amb això la contaminació, ho han aconseguit mitjançant l'ús d'un tipus o un altre de restricció.

Afortunadament, el nivell general que van mostrar els polítics presents a l'Aula Magna de la Nau estava molt per damunt d'aquestes proclames  reclamant millores "sense restriccions". Però no és suficient. No n'hi ha prou amb un consens pel que fa a objectius genèrics: una ciutat més habitable, promoure pràctiques de mobilitat no contaminants i sostenibles, etc ... Cal aconseguir el compromís dels polítics amb mesures clarament definides, tècnicament viables i avaluables, tant qualitativa com quantitativament, que asseguren l'assoliment d'aquests objectius sobre els quals, en aparença, impera el consens. No obstant això, no hem d'oblidar, que com en tantes altres lluites pel medi ambient a la nostra ciutat, ha estat la pressió de la ciutadania la que ha construït i fet valer aquest consens.