Transició ecològica o feixisme, en nom del seu fill, trie

El canvi climàtic ja habita entre nosaltres, però vivim nugats al mite del creixement

per Julià Álvaro Prat

Sostenibilitat

Transició ecològica o feixisme, en nom del seu fill, trie
Transició ecològica o feixisme, en nom del seu fill, trie

Tenim dos alternatives: creure en l’existència del Canvi Climàtic o suposar que la
immensa majoria dels científic d’este món està venuts a la causa comunista, com
diuen Trump i Bolsonaro. Com que allò sensat és acceptar les conclusions
d’aquells que veritablement saben i fer cas a la ciència i no als venedors de fum, la
pregunta és: més enllà de tot el que diem, de tot el que coneixem, d’allò que va
informant-se a la ciutadania, fem alguna cosa? Vull dir, a més de parlar-ne, actuem?
Es fan cursos, pel·lícules, s’escriuen llibres, es fan exposicions, xarrades, programes
educatius i moltes iniciatives més que pretenen fer arribar el missatge a la gent del
carrer. Està molt bé, moltíssimes persones estan treballant en això, la seua tasca és
imprescindible, però no és prou. Ho seria si el nivell de conscienciació arribara al
punt que costara eleccions. És a dir, davant uns dirigents irresponsables, la
mobilització d’una societat informada i compromesa assoleix el canvi des de baix.
Seria molt bonic però ni és, ni serà.
Massa sovint parlem de canvi climàtic en futur. Error. El canvi climàtic ja habita
entre nosaltres. Les temperatures no paren de pujar, els grans incendis es
multipliquen., la desertificació avança, ens manca aigua mentre augmenten les
grans inundacions, proliferen els huracans i els fenòmens extrem en general cada
dia ens sorprenen menys. Queda clar que el canvi climàtic no és un problema pel
planeta. El planeta seguirà. El problema és nostre. El planeta seguirà però, potser,
nosaltres no hi tindrem lloc.
Res de tot el que jo puga dir no estava ja apuntat en el treball “Els límits del
creixement” de l’Institut Tecnològic de Massachusetss de 1972. Res del que es puga
vorer en el millor reportatge no es parla cada any en les Cimeres del Clima. Res del
que a nosaltres ens puga vindre de nou no ho saben ja tots els governs del món.
Així doncs, per què no s’actua?
La resposta és: no s’actua perquè continuem estúpidament nugats al mite del
creixement. Vivim en el miratge d’una economia que, suposadament, ens alimenta
en base a millorar la seua productivitat. Dit d’una altra manera, els governs
malgrat tot el que saben i tot el que diuen no fan el que tocaria fer perquè no volen
posar en dubte el fons del sistema capitalista. Saben que anem directes al col·lapse
però la por els impedeix actuar i quan algú, en un atac de valentia, apunta la
possibilitat de fer un gest de canvi, els grans poders econòmics li recorden qui
mana.
No hi haurà un veritable atac a les causes que estan provocant el canvi climàtic
sinó reconeixem que cal canviar el model econòmic i que això ens portarà
inevitablement a un nou model social. La solució no es trobarà dins la lògica
tradicional del capitalisme. Hi ha polítics disposats a fer este discurs? De moment
sembla que no i per això passa el temps, no es troben solucions als problemes que
tots sabem i de manera criminal deixem que la bola de neu es vaja fent gran. Els
que vinguen darrere, els nostres fills i filles, ja s’ho faran.

Cal canviar el marc de referència. El creixement no és la solució sinó el problema.
Per això, si no es trenca amb el mite del creixement no hi haurà manera de trobar
un discurs alternatiu al productivista ara hegemònic.
L’actual model econòmic es basa en un sistema productiu que depèn d’uns
combustibles fòssils que ens han permès 200 anys d’un gran desenvolupament
però que ja no tenen cap futur. No el tenen perquè són el màxims responsables de
les emissions contaminants i, sobretot, perquè s’estan esgotant a tota velocitat. Així
les coses, toca no enganyar-se. Les energies que venen hauran de ser més netes i
més sostenibles però no seran tan potents, no tindran l’eficiència del petroli o el
carbó dels seus bons temps. Per tant, ens espera un món que haurà de viure amb
menys energia, o siga, amb uns nivells de productivitat incompatibles amb seguir
creixent, cosa que implicarà viure reduint el consum.
El mal camí que ara portem acabarà, en poques paraules, en un escenari de menys
energia, menys productivitat i menys consum, una realitat inèdita en la història de
l’esser humà. El procés de transformació, la necessària transició ecològica, ha de
començar el més prompte possible ja que, quant abans arranque. millor i més just
serà. Es tracta en definitiva d’un procés d’adaptació al decreixement que si no es fa
bé serà injust, cruel i feixista ja que el pagaran les persones més vulnerables.
La bona notícia és que una economia menys intensiva en energia haurà de ser més
intensiva en ma d’obra. Certament, i és positiu, diferents treballs desapareixeran
però en el seu lloc n’eixiran de nous, molt més sostenibles. Sectors socials ara
invisibilitzats i sense valor perquè no tenen preu, com el treballs a casa, la cura
dels dependents, un ampli ventall de tasques lligades a la ruralitat o múltiples
exemples de col·lectivització hauran de ser reconeguts.
Aquest procés ja està en marxa. El decreixement ja ha començat i la societat està
preparada per protagonitzar-lo però és imprescindible que els líders socials,
començant pels representants polítics, facen de màquines de tren. I ho ha de fer
l’esquerra que és qui, per damunt dels comptes de resultats, és capaç de posar les
persones en el centre de la seua acció. No serà impopular encapçalar la transició
ecològica, al contrari. Si es fa des de l’aprofundiment democràtic i l’empoderament
de la gent és, a més de tot, una garantia d’èxit en les urnes. És suïcida seguir en el
marc de la dreta de que tot es resol amb més productivitat i creixement. En eixe
terreny sempre guanyaran els missatges mentiders i irresponsables i, quan les
coses es posen més i més lletges, quan més extrema siga la dreta més fàcil tindrà el
discurs.
La destrucció del nostre entorn va en paral·lel amb la destrucció del ser humà.
L’actual model econòmic ens ha portat a les portes del col·lapse i a un llindars de
desigualtat insuportables. Seguir fent les coses de la mateixa manera suposarà
agreujar este present suïcida. Hem de fugir del marc en el qual ens volen nugar i
defendre que el camí d’una vida humana segura i digna i en harmonia amb l’entorn
no està en el fals creixement infinit sinó en una veritable prosperitat compartida.